[etapa 9] 9 d’agost de 2009 – Santo Domingo de la Calzada > Belorado

Avui hem tingut un mal despertar: per un peregrí sortir a la nit és quasi un crim, si l’endemà cal matinar.

Etapa 10 del Camí Francès: Santo. Domingo de la Calzada - Belorado

L’ocasió s’ho valia! Celebràvem l’acomiadament de les nostres amigues la Saioa i la Núria d’Euskadi. Avui no serà el mateix sense elles, ni la companyia d’en Jordi de Manresa. Aprofito per saludar-los i agrair-los-hi el camí compartit i els bons moments que hem passat junts: Sens dubte, sou uns dels segells més importants de la meva credencial interior d’aquest camí.

El dia s’ha despertat fresc, i tot i que confiàvem que aniria a menys, al final no ha estat així. Cada cop fa més fred i més humitat, fins que una boira ploranera fa acte presència i ens acompanya fins al final de l’etapa d’avui.

Hem sortit a les sis del matí i, sense adonar-nos-en, abandonem una altra comunitat autònoma. Al pas per La Rioja hem fruït tastant els seus caldos. Al entrar a Castella i Lleó, arribem a Redecilla del Camino. Ens posem a la glorieta d’una parada d’autobús i ens preparem un entrepà acompanyat d’un bon raig de vi.
Creient que més endavant trobaríem un bar, hem desestimat fer-lo en aquest poble i quasi ens comporta un disgust: fins set kilòmetres més tard no ens podrem pendre la nostra dosis de cafeïna. D’aquí en treiem la moralina de que el cafè que et puguis pendre ara no el deixis per demà!

Finalment hem trobar un bar a Villamayor del Río. Prèviament, i per error, hem entrat en un bordell, per culpa de les males indicacions que ens han donat la gent del poble. Un cop localitzat el restaurant ens hem disposat a prendre un bon cafè en gel acompanyat del mal humor del propietari. Ens dóna la sensació que els peregrins més aviat li fan nosa.
Sorprenentment, un viatjant ha reconegut la bandera d’Igualada, que duc penjada a la motxilla, i ens ha vingut a saludar! L’hi hem demanat que envies un correu a l’alcalde d’Igualada comentant-li la nostra trobada.

Tota la etapa d’avui, paral·lela a la carretera nacional, ha transcorregut enmig d’un paisatge de rostolls i camps de cereals segats. Tot plegat ha fet molt monòtona la caminada.

Durant tot el camí hem anat trobant publicitat de l’alberg Cuatro Cantones, per això quan arribem a Belorado, hi anem. Un cop dutxats, nets i polits, decidim endegar una cooperativa de peregrins per tal d’utilitzar la rentadora i l’assecadora comunalment. Aprofito per agrair a la Maria Rosa la seva capacitat d’organització i la delicadesa en plegar-nos la roba. Certament el camí està ple de bona gent!

Com que avui és diumenge i les botigues estant tancades, anem de rics i cap a dinar al bar falta gent! Desprès, d’una bona migdiada, que se’m ha posat la mar de bé, un bon massatge als bessons. He quedat com a nou!

L’alberg disposa d’habitacions per a roncadors (crec que aquesta nit ho agrairem), d’un jardí amb gespa, oliveres i piscina… i just al costat, tot un corral al aire lliure que fa dels delícies dels infants peregrins. Encara que costi de creure, hi ha nens i nenes de 8 anys que ja el fan amb la seva motxilla i tot!

Ara quant estic escrivint aquesta crònica, hem criden per anar a sopar. Un sopar especial! Un sopar de peregrins!! Els hostalers cuinen i els peregrins paguem la voluntat.

I a dormir aviat, que San Juan de Ortega ens espera l’endemà, a vint-i-quatre kilòmetres!